Una respiració entretallada, pots sentir cada sospir que deixa sortir la dona per la seua boca. Tot el públic té uns cascos que fan que la respiració es puga sentir més prop, com si estigueres dins d’eixe bosc verd del cervell de la mare. Apareixen de sobte tres nens que mouen l’escena fins a un nivell de desesperació que culmina en un crit esquinçador. Els personatges entren i surten a través d’una escenografia que és molt difícil d’imaginar dalt d’un escenari. A mans de Xevi Oró i acompanyat per Quim Algora en la il·luminació i Guillem Rodríguez en el so, l’espai escenogràfic és màgic en tot el transcurs de l’obra. Increïblement unificats, els tres elements han sigut una peça clau en la perfecció visual de l’escenari i de vegades, fins i tot fora d’ell.

Moltes vegades es pensa que no es pot sentir massa amb un tema que no et toca de prop. Aquesta temàtica és molt específica i només aquella que es mare ha pogut sentir la desesperació per la possibilitat de perdre un fill i la culpabilitat d’haver-se descurat per mirar el mòbil. La mare es mente, diu al mosso d’esquadra que només ha sigut un segon, però han sigut molts més. Se sent culpable i per això eix una mentida de la seua boca. Qualsevol podia entendre eixe sentiment, incloses aquelles persones joves que vam acudir i que no estem ni prop de tindre fills. Esta transmissió d’emocions mai conegudes són gràcies a la meravellosa interpretació de Rosa Boladeras i el seus acompanyants, imprescindibles, Greta Jorge, Dana Silva y Bruno Bistuer. Rosa Boladeras és guanyadora del premi Margarita Xirgu per el seu paper en aquesta obra, però no podem parlar de l’esquinçadora actuació de la protagonista sense destacar el brillant treball de tot l’elenc. Els moments de pressió i ansietat que generaven els més xicotets de l’obra aconseguien traure tot el potencial de la mare i la treballadora i eixa sensació claustrofòbica de culpa.

Escrita per la dramaturga nascuda a Alacant però valenciana de fet, Guadalupe Sáez, amb la direcció de Alícia Gorina i la producció de la Sala Beckett, “Tinc un bosc al cervell” ens ha fet reflexionar sobre la maternitat, la por i la culpa associada a un món on desapareixen milions de xiquets al any, a un món on molts d’eixos xiquets mai tornen a aparéixer. El tema s’ha tractat d’una manera plenament tràgica, sense cap comèdia o possibilitat de broma. Resulta evident però hui en dia ens hem acostumat a buscar la gràcia en totes les coses que ens turmenten, no està malament ni es una falta de respecte, representa una realitat actual en la qual ens podem riure de les nostres desgràcies. Per un altra banda, aquesta obra es presenta amb una puresa emocional clara, vol anar directament a allò més profund que es pot sentir en una situació com esta.

Un moment final que aclareix tots els elements que no s’entenien o dels quals s’havien fet hipòtesi. Potser aquest moment no ha sigut tot l’intens que podria arribar a ser pel fet de llevar-nos els cascos per escoltar a la protagonista. Es pot entendre que és perquè fora de la caixa s’escoltava millor i es un escenari diferent a tots els anteriors, però ha sigut un moment de desconnexió amb la màgia de l’obra. No obstant això, l’obra acaba amb una imatge forta, la més forta i esclaridora de totes. Moment en el que t’adones que totes les caixes que portes mirant una hora i escaig son nens morts, que acabaran en l’oblit: Els morts com a representació d’uns arxius que ja ningú recordarà, de la fi de l’esperança, de l’oblit com a condemna de tots el fills desapareguts i mai trobats, com a representació del que tots sabem i ningú s’atreveix a pronunciar.

Título: Tinc un bosc al cervell, de Guadalupe Sáez.
Lugar: Teatre Arniches d’Alacant, 12 denoviembre de 2026, Muestra de Teatro de Autores Españoles Contemporáneos.

Reparto: Rosa Boladeras, Greta Jorge, Dana Sina y Bruno BistuerEscenografía: Xevi Oró
Vestuario: Adriana Parra
Iluminación: Quim Algora
Sonido: Guillem Rodríguez
Movimiento: Maria O’Herce
Fotografía y video promocional: Kiku Piñol
Ayudante de dirección: Carla Torres
Asistente de dirección en prácticas (MUET): Laura Pons
Asistente de vestuario: Sara Rius
Mirada externa: Sílvia Delagneau
Dirección: Alícia Gorina